Qüestió de prioritats

És evident que en els temps que corren tant les economies familiars com les institucionals no estan per massa alegries. Per tan és comprensible al igual que en la nostra vida personal ara que és temps de vedelles magres, que l’Administració miri de reduir despeses.

La diferencia entre les famílies i el Govern la trobam en l’aplicació del que podríem dir escala de prioritats a l’hora de fer aquestes mal-nomenades retallades.

Quan una família reajusta el seu pressupost en cap cas es planteja fer-ho començant per la sanitat dels seus components, ni tampoc amb l’educació dels seus fills, ni molt manco fotent al carrer aquell familiar més desvalgut o dèbil per la despesa que suposa. De ben segur que començaria a “retallar” cancel·lant possibles reformes a la casa, privant-se de canviar de cotxe, de la televisió de pagament o bé oblidant-se d’epassar-se la capritxada de viatjar en vacances.

En canvi el nostre govern es veu que tenen altres prioritats. Troben més adient disminuir contractacions a l’escola o a la sanitat pública massificant aules i centres sanitaris i el que possiblement és més greu per la seva falta de cap tipus de consideració cap els més dèbils el fet d’incomplir els compromisos concertats amb les associacions pro-discapacitats. Associacions que s’encarreguen d’oferir un teixit social i assistencial que l’administració en casos no vol i en altres no pot oferir.

És demagògic escoltar les paraules del President Bauzá, captades pels micròfons dels mitjans de comunicació, durant la passada manifestació organitzada per els membres de les associacions dedicades als discapacitats, en les que deia a alguns dels presents que aquell col·lectiu era de “màxima prioritat pel Govern”. Demagògia pura quan 48 hores abans havia demostrat que la “màxima prioritat” era arreglar les coses amb Acciona per reactivar el Palau de Congressos.

En definitiva el Govern actual prioritza els capritxos condicionats per compromisos de campanya electoral, que no pas l’assistència dels més desvalguts de la gran família que formen els ciutadans de les Illes.

Joan Rafel Covas Mariano

Advertisements

4 responses to “Qüestió de prioritats

  1. Estic d’acord amb tu. Esper que aquesta situació millori, perquè no crec que pugui anar pitjor.

  2. Moltes gràcies, Irene, per compartit en nosaltres la teva pròpia experiència docent. Es un fet innegable que la minva dels recursos en els centres educatius a provocat un dèficit de atenció personalitzada a aqueslles persones en qualque discapacitat. Però jo no estic d´acord en que això efecti de la mateixa manera als centres públics com els concertats (privats). I això per la simple raó que aquest no solen tenir alumnat tan especial i si el tenen posen preus d´atenció i això en llimita l´accés. Pens que l´escola pública fa front en aquests dèficits de recursos amb molta dosi de voluntariat i esforç del professorat i això no està passant a les escoles concertades.

  3. Estic molt d’acord amb el comentari que has escrit. Tenc molt clar que u darrer que se quedaria sense assegurança metge, o sense cap altre prestació seria el meu fill.
    Per una altra banda també vull comentar el fet que el nou govern minva la intervenció econòmica en educació. Faig feina en una escola, i a part de que en els darrers anys no deixa de pujar el nombre d’alumes que tenim per aules, també puja el nombre d’alumnes que tenen discapacitat. No estic parlant de nins nee, sinó de nins i nines que pateixen alguna discapacitat greu. Els centres ordinaris, Que no cobram quotes elevades i que no rebem ajudes no podem oferir el servei necessari per a aquests alumnes. I no només això, com queden la resta d’alumnes. Per exemple: aula de 1r de primària. 26 alumnes. Un d’ell amb clars signes de discapacitat psíquica. Que només pega i mossega. Estam més pendents de l’ordre amb aquell nin que de l’aprenentatge de la resta. Això és el que està aconseguint el nou govern llevant subvencions als centres específics. Provocant el seu tancament. Almenys si dotassin de més personal, però per tenir pt i al pareix que demanam almoina.
    Això ho pateixen TOTS els alumnes, siguin pública o concertada.
    I per tots aquells que només vulguin comentar la “poca feina que fem els mestres etc, etc, etc” us convit a venir al meu centre. A més crec que no trobareu una persona més feliç d’anar a fer feina que jo. Som feliç quan entro per la porta i la primera cosa que em diuen és; bon dia Irene, que guapa. Així que evitau comentaris. Si he escrit això és perquè vull millorar una situació que ens afecta a tots.
    Bon dia

  4. Volia mostrar la meva satisfacció i agraïment cap als 17 regidors que conformen l’Ajuntament de Pollença i a totes les seves formacions, per la sensibilitat mostrada en el Ple d’ahir cap a una problemàtica com aquesta. Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s